La seva trajectòria es fa difícil de resumir en un article i poques paraules. L’Enginyer Agrícola, Doctor en Història i llicenciat en Antropologia Cultural Josep Maria Puiggròs ha estat una de les persones que més han estudiat, investigat i fet recerca sobre el sector vitivinícola de Catalunya i dels Països Catalans, molt especialment, en el camp de les varietats de raïm autòctones i amb major presència a les nostres finques de vinya. Ho feia, de la mà d’altres professionals, des de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, l’ICEA, entitat de la qual en va ser soci fundador, i també des de la secció de viticultura i enologia, que va coordinar durant vint-i-cinc anys. Ara, fa poc ha deixat aquest càrrec, tot i que continua al peu de canó, coordinant el projecte de Vitis Catalana, i participant activament d’aquesta tasca tan valuosa per al present i futur del món del vi. La seva dedicació ha estat mereixedora del Premi Vinari a la trajectòria professional que li ha fet a mans el concurs aquest mateix divendres 6 d’octubre en el marc de l’onzena gala de lliurament dels guardons a Vilafranca del Penedès.
Què motiva la creació de l’ICEA?
Va sorgir de la iniciativa d’un grup de professionals molt diversos que vam coincidir en el Congrés de Cultura Catalana i que formàvem part de la junta del Col·legi d’Enginyers Tècnics Agraris, de la taula d’agricultura. Ens va semblar que tota la feina feta s’havia de continuar, i es va proposar crear un institut que estudiés matèries relacionades amb l’agricultura, la ramaderia i el món forestal en el seu sentit més ampli. La institució es va formalitzar el 1977, i dos anys més tard ja hi havia la primera junta molt assembleària de la qual en vaig ser president.
Com us vinculeu amb l’Institut d’Estudis Catalans?
Teníem clar que tindríem més facilitat de sobreviure si ens abrigàvem d’una institució més forta, i vam fer proposta per esdevenir una filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Va costar una mica, però finalment ho vam aconseguir l’any 1984.
Com inicia la seva tasca, l’I
Rebem petites ajudes i de seguida ens posem a treballar. Ens estructurem amb seccions, una de les quals és la de viticultura i enologia que jo he coordinat durant vint-i-cinc anys, i ens posem a revisar tot el material que existeix al voltant d’aquest àmbit. Des de la nostra secció decidim centrar-nos a estudiar l’origen de les varietats autòctones dels Països Catalans, perquè era un treball que no s’havia fet i tampoc volíem duplicar les feines que s’estaven duent a terme des d’altres entitats del vi, com l’INCAVI o Unió de Pagesos, per posar un exemple. Ens adonem que existeix multitud de documentació que mai s’ha elaborat, i decidim posar ordre i donar sortida a través dels Quaderns i els Dossiers Agraris.
Una simbiosi perfecta i la fi de la riojitis
Fa anys que segueix la realitat del vi català, l’ha estudiat i la coneix amb profunditat. Què en pensa, amb la perspectiva del temps, de la seva evolució?
Sóc de la generació de la riojitis, de quan els vins es venien majoritàriament a granel, a Barcelona hi havia centenars de bodegues de barri, on anàvem a comprar el vi dolç del Priorat, o el que tinguessin en les botes exposades. Això era el dia a dia, i quan teníem una festa, era habitual portar una ampolla de vi. Però d’això fa temps, miro enrere i m’adono que en aquests anys el vi català ha fet una millora extraordinària. I crec que hem d’agrair-ho en bona part al coneixement i a una simbiosi perfecta.
En quin sentit?
La Universitat Rovira i Virgili ha format a molts dels actuals enòlegs, hi ha diverses escoles agràries, com les d’Espiells, Falset…, i moltes d’altres que han acompanyat la formació dels seus professionals en el transcurs d’aquests darrers anys. Tot plegat, ha permès aquesta simbiosi perfecta entre dues generacions: el pare, molt bon pagès i que sap fer bon raïm, i el fill, un bon enòleg que sap transformar el fruit amb el vi. Trobo que aquesta conjunció dona molt bon resultat i podem afirmar que vivim un bon moment, que podem competir amb els millors vins del món, i potser per fi podem dir que la riojitis s’ha acabat.
És un bon moment “teòric”, però el pagès continua patint per viure amb certa dignitat. Hi ha la crisi dels preus, un mal endèmic; problemes associats al clima que afecten les collites…
Cert, de fet no crec que una persona que només es dediqui a la vinya i el vi pugui sobreviure, perquè lamentablement la matèria primera no val res. En canvi, penso que per a poder tirar endavant, s’hauria de poder combinar l’explotació agrícola amb el celler. És una visió molt personal, però entenc que fins i tot aquesta podria ser la solució per afrontar els baixos preus del raïm, que ja no esdevindria l’única font d’ingressos per sobreviure al camp, i permetria sumar al valor de la matèria primera la del producte transformat.
Fa molts anys que us heu especialitzat amb aquest estudi de varietats. Quina és la mecànica del vostre treball?
Surten infinitat d’estudis cada any, els mitjans es fan ressò d’informació relacionada amb la vinya. I com la nostra possibilitat de treball, voluntària, no és molt àmplia, intentem centrar-nos en una varietat per any. Visitem finques, ens documentem, fem recerca i intentem posar sobre la taula tot el material recopilat, les arrels i la veritat del nostre passat vitivinícola, i ho elaborem en un nou dossier que ho deixa documentat.
Quantes varietats heu pogut estudiar, fins ara?
Hem estudiat vint-i-cinc varietats històriques i tradicionals dels Països Catalans, però podríem arribar fins a les 150, així que encara ens queda molta feina per fer.
L’estudi de varietats dona pista cap on ha d’anar la viticultura del futur?
Que hi ha un canvi climàtic, és evident. Que s’ha fet molts estudis, milers de jornades…, també. Però com demostren els estudis de l’evolució, les plantes més autòctones o les més lligades a un territori són més resistents; igual que les varietats que fa centenars d’anys que s’han adaptat en un lloc, segur que poden resistir millor i sobreviure, fins i tot, a situacions difícils com l’actual, on hi ha falta d’aigua arreu.
Els Premis Vinari li han donat el premi a tota aquesta dedicació. Com se sent, ha valgut la pena?
Sens dubte. És un premi que em fa molt content, no me l’esperava. I em fa pensar que potser alguna cosa hem fet bé. Sempre dic que si tens documentació que t’ajuda a complementar allò que dius, no fa mal, ans al contrari, vesteix més. El vi ha d’estar lligat a la cultura, i amb la nostra feina intentem explicar això. I realment sento que val molt la pena.
