Blog

ENTREVISTA al propietari del celler Albet i Noya, una empresa familiar pionera a Catalunya en la producció de vi ecològic i reconeguda per la seva mirada sostenible.

El celler Albet i Noya porta cinc generacions cultivant i elaborant vi al Penedès. Recentment van guanyar el premi a millor vi escumós dels Premis Vinari 2024. El seu propietari, Josep Maria Albet, és un empresari català que ha revolucionat el sector del vi. La seva aposta per l’ecològic ha fet la volta el món i és la raó per la qual el celler exporta el 80% de la seva producció. Molt conscienciat amb el medi ambient i la transició energètica, l’empresari és pioner en els cellers d’autoconsum a Catalunya i continua lluitant dia a dia per fer més sostenible el seu negoci. Tot i això, no oblida les seves arrels i recorda amb un somriure l’època on la seva família era masovera del celler d’on ara n’és el propietari. Amb ell arribem a la tercera entrevista de la sèrie mensual al restaurant Múrria de Barcelona, local propietat d’Ernest Pérez-Mas, el fundador de la companyia de telecomunicacions catalana, Parlem.

Júlia Catarineu: Quin és el secret per mantenir una empresa durant cinc generacions?

Albet era el meu besavi, que era pagès a Cubelles. Ell es va fer empeltador, el que en el moment era equivalent a un cirurgià vinícola, perquè salvava la vinya i era capaç de repoblar el terreny. Es va quedar a viure a la que ara és la nostra finca. Ell va ser masover, igual que el meu pare, però Albet i Noya ja ho vam arrencar el meu germà i jo, que la vam comprar una dècada després de començar a embotellar.

JC: Com es passa de masovers a empresaris?

Jo sempre havia sigut molt sindicalista, d’Unió de Pagesos i bastant radical. Al Penedès hi havia tres grans cellers i allà no es negociava res. Després de la meva primera visita al dentista amb 18 anys, quan em vaig queixar del preu què em van fer, em van explicar que es regia per les taules de preus. D’allà vaig treure la conclusió que els pagesos necessitàvem les nostres pròpies taules de preus. Això va coincidir que la masia on la meva família havia estat masovera estava a punt de vendre’s i ho vaig veure una oportunitat. En aquell moment era o aliar-nos amb algú per comprar la finca o continuar treballant per un amo que no sabíem qui seria. Vam decidir començar nosaltres un nou producte, donar-li valor afegit i aprendre a vendre’l.

JC: La sequera està sacsejant el sector vinícola. Quina creu que és la solució a llarg termini a aquest problema?

L’única solució que li veig a la sequera són les dessaladores. Diuen que s’han de fer pous, però els pous es nodreixen de dalt el cel. Al Penedès no hi ha rius, per tant, l’alternativa hauria de ser anar a buscar al mar. Per altra banda, els pous són provisionals, quan tothom es posi a regar no hi haurà aigua per a tots. Hem de fer dessaladores, però tenim uns governs que no fan res, només pensen en els vots i fan previsions a quatre anys vista. Siguem sincers, si el que va fer la dessaladora del Prat hagués pensat a quatre anys vista, avui, a Barcelona, no hi hauria aigua.

L’última informació que tenim és que faran una dessaladora petita a Cubelles, però està pensada per a l’ús de boca, no per regar. El Penedès no té cap font d’aigua i cal tenir més consciència del que vol dir això. Si no hi ha aigua per regar i la vinya desapareix, també ho faran els altres conreus, perquè el cep és la planta que més aguanta la sequera.

Vicent Sanchis: No heu pensat en organitzar-vos per reclamar la inacció del Govern?

No ens hem organitzat perquè no hi ha mentalitat que hi hagi d’arribar el rec. Nosaltres hem defensat durant anys que les vinyes de secà ho aguanten tot i són de qualitat. Ara ens toca menjar-nos les nostres paraules amb patates perquè aquest discurs que nosaltres mateixos vam bestir i ens hem cregut no és cert. Tot i això, encara costa i no prenem consciència de la grandària del conflicte. Jo ho vaig començar a veure clar fa poc, perquè tenim un clima mediterrani, i això vol dir que hi ha molts alts i baixos en les temperatures i la meteorologia. Si jo tinc cinquanta persones al meu càrrec i cinquanta més que venen durant la verema, no puc dependre del cel.

Però no només els viticultors no pensen en el rec, el departament tampoc. S’ha pensat en les dessaladores i el rec en els ceps de secà com a última opció i això és un error, no ens podem esperar. El Govern fa unes accions porugues totals, tenen por de fer quelcom que els hi retreguin i llavors no avancem.

JC: Sembla que passa una mica el mateix amb la producció d’energia renovable?

És el mateix, sí. Es volen fer parcs eòlics, però no se’n fa ni un. La gent s’ha cregut les mentides que hi ha masses molins de vent. Jo crec que no li han sabut donar la volta a la situació i diuen que “trenca l’estètica”. No ho sé, sempre he pensat que els molins de vent són un símbol de civilització. Les línies d’alta tensió també molesten, però tots volem electricitat a casa.

Pregunta de Parlem

JC: A Albet i Noya teniu certa consciència sostenible, de fet el vostre celler és d’autoconsum. Com sorgeix aquesta iniciativa?

Com que treballem amb distribuïdors de vins només ecològics, ens pressionen molt perquè complim amb certes normatives. De fet, a Suïssa -que és el nostre mercat número dos, juntament amb Catalunya- tenen lleis molts estrictes sobre l’ús de renovables. A part, els nostres distribuïdors no només accepten la normativa bàsica europea, sinó que fan un pas més. Tot va començar amb la reducció de l’ús del coure en els nostres ceps, després vam ser dels primers cellers a instal·lar una depuradora i quan em van dir que es necessitava un percentatge d’energia renovable vaig pensar d’ampliar els recursos i convertir-nos en un celler d’autoconsum. El que he fet en la meva empresa ho he fet tant per ecologia com per militància política. Si un país ho fa malament, deixo de comprar-hi, i si ho fa bé, m’emporto les idees. Ara Israel s’ha passat tres pobles i jo els comprava el material de rec. Doncs aquest any he decidit comprar-ho a València perquè és la segona millor.

Mentre investigava vam trobar el projecte Viure de l’Aire (un molí eòlic cooperatiu), que em va semblar una gran oportunitat de generar energia renovable. Amb el molí cobrim el 60% de l’energia que gastem i l’altre 40% el cobrim nosaltres amb les nostres plaques solars. Bé, de moment només un 30%, però ja estem treballant en el 10% restant en una última fase, que farem millor.

JC: Quina és aquesta segona fase?

El que ens falta per cobrir d’energia es farà amb plaques fotovoltaiques orientades a l’est i aprofitarem la infraestructura per crear una zona d’aparcament amb pèrgola on els clients de cap de setmana podran carregar el cotxe gratuïtament. A més, entre setmana, els treballadors que tinguin cotxe elèctric el poden carregar gratis. Volem incentivar la compra de cotxes elèctric per contribuir a la transició energètica. Fins i tot ens hem plantejat treure una prima de 1.000 euros perquè la nostra plantilla tingui un motiu més per comprar-se un vehicle elèctric. I tot això sense guanyar diners fins ara, perquè la xarxa no ens deixava vendre l’energia que no utilitzàvem.

JC: Per què?

Perquè les empreses grans pressionen. Si tenies una subvenció d’Europa, no et deixaven vendre fins passats cinc anys, però ara ja ho hem aconseguit.

VS: Què més teniu entre mans?

Europa segueix pressionant per reduir els nivells de coure. Curiosament, fa anys es va prohibir la investigació en noves especies de ceps per fer-les immunes a alguns fongs. Va ser tot per culpa de les empreses d’insecticides, que es van posicionar en contra la recerca. Ara, després d’anys, hem decidit entrar en aquest camp i esperem treure una cinquantena de prototips registrats d’espècies de ceps creuats que sobreviuen millor als fongs.

JC: D’on va sorgir la idea de fer vi ecològic?

En el consell regulador del Penedès -del qual jo formava part- es va dir que hi havia una empresa de Dinamarca que buscava algú que fes vi ecològic. Jo soc vegetarià i des del consell els va semblar que era el perfil adequat per la feina. Sempre dic que estava al lloc adequat en el moment adequat. Vaig contactar amb Dinamarca, vam parlar i vam fer la primera producció de 4.000 ampolles.

JC: El vi ecològic va tenir bona acollida?

Aquí el vi ecològic no va triomfar massa. Avui ja sí, perquè tots evolucionem. Nosaltres vam començar venent a Dinamarca, però de seguida vam entrar a Suïssa i Alemanya. De mica en mica vam anar perdent la por a exportar.

VS: Això és el que us ha fet progressar? 

Ens ha obert moltes portes.

VS: Quines portes?

Al principi érem tots d’un sector molt jove i ara ja ens hem convertit en els històrics del vi ecològic, això fa certa il·lusió. Enser dels primers vam tenir molt mercat on poder accedir. Sempre ens hem trobat més còmodes exportant, però fora d’Espanya, perquè ja sabem que passa a Espanya…

VS: Què passa a Espanya?

Per a nosaltres és l’únic país que ens ha dit que els havíem de fer les etiquetes en castellà. No les fem en castellà, però, per a ningú. Però bé, tot i això, continuem exportant a altres països el 80% de l’explotació.

VS: I l’altre 20% a Catalunya?

No, el 16% a Catalunya i el 3% a Espanya.

JC: Tot això per les etiquetes?

No, per tot. Perquè jo també soc militant i, si em molesten massa, doncs marxo. El món és molt gran, i si em volen comprar, que comprin, i si no, no.

VS: Vosaltres heu notat al llarg del temps els boicots? Sobretot el del cava?

Nosaltres no ho hem notat gaire, perquè els nostres vins i escumosos no han estat pel gran consum fins fa molt poc.

VS: El cava és l’únic que ha patit el boicot?

És el que més ha patit, però sobretot les cases grans (grans empreses). Jo sempre dic el cava hauria de formar part de la cultura catalana.

VS: No en forma?

Crec que els grans productors ho estan pervertint. Sempre han tingut un mercat molt potent a Espanya, han sigut massa prudents a escala política; és a dir, s’han posicionat en una vessant més unionista per no veure una caiguda del seu mercat. Per mi, com a cultura catalana el cava s’ha perdut una mica.

VS: On ha perdut el prestigi, al món o aquí?

Jo crec que a tot arreu. Les grans empreses tenen una economia d’escala tan bèstia comparat amb tota la resta, que jo crec que el cava hauria de ser per a ells. Perquè no podem competir, els preus no es poden igualar, per això existeix Corpinnat i Clàssic Penedès. A final, el cava no ha triomfat perquè s’ha posicionat molt baix en el mercat. El problema de les grans marques és que no han deixat marge a ningú, ni a ells mateixos. Eren tants a repartir que, clar, no hi havia beneficis.

VS: I per què no us poseu d’acord?

Perquè hi ha molts egos. Abans que nosaltres sortíssim del cava, era impossible negociar, es podia parlar, però no hi havia possibilitat de ser escoltats. Deies de fer una subcategoria de Penedès, per exemple, i et donaven llargues. Nosaltres vam marxar i al cap de dos anys Corpinnat també va abandonar. Aquest últims van ser els que van fer que s’espantessin i van començar a fer canvis, perquè, si no, es quedaven sols els grans productors.

JC: I com se surt d’aquí?

Sempre pots fer com Itàlia i fer trampes. Si el Prosseco ha crescut tant es en part perque pagan bé el raïm als viticultors. Al final, si tu pagués molt bé el raïm, ja pots fer les trampes que vulguis, que els proveïdors i els viticultors no et denunciaran mai. A la Rioja passa el mateix i encara és més descarat, però fa trenta o quaranta anys que ho fan, és molt difícil de canviar. Al Penedès es paga “el paper” a uns 10 cts/kg , a la Rioja a 30-35. És per això que a la Rioja els pagesos van amb Mercedes. 

JC: La solució és pagar més, doncs?

Si vols fer un negoci i que duri, hi ha d’haver guanys a tota la cadena, si no s’acaba aviat i deixa de ser negoci. Això ho fan els mals executius, sense ètica ni escrúpols. Cal recordar que sense ètica ningú arriba a ser un bon professional.

JC: Per què?

Perquè els seus productes estan posicionat en un nivell i no el pots canviar aquest posicionament. És molt difícil.

JC: Llavors el posicionament d’una marca no pot créixer?

Sí, però, perquè passi això, has de fer coses noves. Per això han fet totes les subcategories de tot, però la gran massa seguirà comprant a les grans empreses perquè la gent que compra no pot o no vol assumir-ho. Realment estaríem parlant d’un augment d’un euro perquè tothom tingui beneficis; es podrien fer, però costa molt d’acceptar a escala empresarial.

VS: Com es podria regular tot això de les trampes?

Jo penso que el cava ja no es pot arreglar, ha de quedar per a les grans empreses. Elles tenen el 80% de tota la producció. Per tant, la majoria dels viticultors, on també hi ha totes les cooperatives. Jo encara no entenc com no pleguen, però mentre ells tinguin aquesta gran quantitat de producció, la situació continuarà sent la mateixa.

VS: El fet que hi hagi un fons d’inversió que es quedi una empresa no canvia el sistema?

Podria ser, però han de tenir marge i no poden escanyar més els proveïdors perquè els tenen ja sota mínims. És un peix que es mossega la cua. Si tu no tens un marge, no tens recursos ni per pagar proveïdors, ni viticultors, ni els beneficis, és que no funciona res.

VS: I dins de tot això, com està la vostra empresa?

Estem contents, portem 10 anys sense créixer ni decréixer. Mai hem repartit beneficis, sempre s’han reinvertit i els propietaris hem tingut un sous bastant baixos fins fa poc. Jo d’ençà que el meu germà es va jubilar em vaig quedar amb la majoria de les accions de la companyia i, de fet, va ser la primera vegada que vam pactar que ens repartiríem el 25% dels beneficis, però per salvaguardar la nostra jubilació.

VS: I què en pensa del sector? Després de tot, li veu continuïtat? 

Sí, perquè veig les noves generacions i són d’una altra manera. Ells comparteixen més, ho fan tot de manera conjunta i ho veuen diferent. Encara tinc esperança.

 

Entrevista de elmon.cat